dijous, 16 de febrer de 2012

Mai un fallo, sempre una lliçó!



Definitivament em prohibeixo tornar a oblidar aixó durant tants dies! (i aquesta vegada ho dic seriosament). Sé que a l'última entrada vaig prometre que escriuria alguna cosa feliç, positiva, que no em queixaria de res, fins aquí molt bé.

I no, no nego que no hagi viscut moments feliços aquests últims dies, el que passa és que per algun motiu o altre em quedo amb els tristos.
Suposo que estic massa acostumada a que tot em vagi (més o menys) bé, i que a la mica que el tren es descarrila de la via el meu món cau. 

No, a veure no és que s'ensorri, jo sóc una persona molt positiva, i aixó ho dic i ho repetiré sempre. El que passa és que aquests petits entrebancs que distorsionen la meva felicitat em molesten, i molt.

Tampoc és que siguin horribles, ja ho sé, així també valoro més els altres moments contents. Viure en una utopia? Per què? L'altre dia ho pensava, seria tot tant i tant avorrit... Amb qui m'enfadaria llavors, com escriuria si no tingués ningú que m'en donés motius.

Ben bé tampoc sé molt bé el que em passa, es un cúmul, un maremagnum de circumstàncies que han concorregut en un punt, potser és la "cuesta de Enero" que m'arriba al febrer...potser que ja fa masses dies que fa fred, que tinc mal d'esquena...

Argg! Odio tant aquesta sensació de, vaja, és que no sé, persones, cansanci, coses de cada dia, en fi i així lluny lluny infinit de minicoses.

.Necessitava treure totes aquestes paraules de dins meu.

2 comentaris:

  1. Primer de tot: no demanis mai perdó per escriure el que sents, i menys al teu blog (sempre que no anem insultant o faltant a altra gent).

    En segon lloc: quina sort que tens. Ho dic perquè si el teu "AARGGG" només està fet de petits i insignificants "aarggs", és una bona senyal. Tots necessitem un punt d'ira, un punt de desacord amb la resta de món que ens envolta, si no la sobredosi de sucre i felicitat ens faria a tots diabètics.

    I què millor que tneir un raconet com aquest on desafogar-se? Què millor que xafar les paraules contra el teu blog?

    Diuen que els moments bons es viuen, i els dolents s'escriuen, per tant no et preocupis, ens passa a tots (almenys a tots els que tenim un sac de boxa en forma de teclat on descarreguem la nostra ira, la nostra frustració, les nostres fóbies i paranoies i, tan sols de vegades, la nostra felicitat).

    Això sí, i el més important, escriure, escriure i escriure.

    Bon cap de setmana!!

    ResponElimina
  2. Escriure ajuda a plasmar idees i a deixar-les fora del cos, per tant les exterioritzes, no s'enquisten i vius millor. Recorda que sempre que plou després surt el Sol... T'has fixat mai en com es veu de net l'aire després d'una pluja torrencial? La olor de l'aire quan acaba de ploure? Bé, doncs aquestes sensacions també les pots tenir mentres plou si comences a trobar sensacions com quan llisquen les gotes d'aigua per la pell, el so dels xocs de les gotes d'aigua contra els bassals, etc.
    Todo día lluvioso tiene su arco iris!

    I no em demanis perdó per llegir això... jo sóc qui t'ha de demanar perdó perquè he tardat moltíssim a passar-me per aquí... i estic impacient per llegir la propera entrada al blog que tot i haver estat un any companys de coral et conec ben poc... i vull saber com ets... una abraçada enorme!! i recorda Smile, though your heart is aching, smile, even though it's breaking, when there are clouds in the sky, you'll get by if you smile.

    Suposo que ja saps qui sóc... petons!

    ResponElimina