dimecres, 4 de juliol de 2012

No és massa tard per tot allò que és important.

Fa un any i varis mesos, A i B van decidir que els seus camins no havien de seguir la mateixa carretera.
No va haver-hi un motiu concret, sinó que va ser un cúmul de circumsàncies. Tant A com B creien que el llaços que es fan, queden fets, i que no cal cuidar-los, apretar-los, posar-los bé les cintes, i sí, és necessari.
Diuen que el temps ho arregla tot, i bé, potser és cert, o potser és com un cóctel d'oxigen, d'aire fresc, i sí, és necessari.
El dia de l'aniversari de B, després de pensar-hi molt, A va decidir que era un bon moment per felicitar-la, i no, B no va poder aguantar-se les llàgrimes. B no sap ben bé perquè, i de fet, aquesta felicitació va rondar-li pel cap dies i dies, havien quedar per parlar, però B no tenia ni idea del que havia de dir. Havia de demanar perdò? Perquè? Era culpa seva tot? Havia d'acusar a A d'alguna cosa? No, tampoc era culpa seva. B estava feta un embolic. 
B ara té un peix, unes arrecades díficils de portar, una treneta de colors...ha canviat, també psicológicament, ho veu diferent. I avui parlarà amb A.