diumenge, 30 de setembre de 2012

Benvinguda al món, Alba.


Hola Alba,
o millor, benvinguda al món.

Has obert els ulls aquí sense manual d'instruccions. Així que si m'ho permets te'n faré cinc cèntims. 


Doncs bé, has obert els ulls al món, on tothom sap moltes coses, però a l'hora de dir on és només sabem dir que és a l'Univers, un indret del quan no sabem res, ni grandària ni origen... Irònic oi? Doncs bé aquesta és una mica la llei que ens regeix. Som tots molt ignorants en realitat. 

Aquest món del que et parlo, aquest món ferit, és com una obra de teatre, hi ha un grup de titelles que es mouen dins l'obra equivocada mentre que la resta de gent se'ls mira admirats i aplaudeixen. És l'art de la paraula Alba, el que diuen, és el que es creu. Ja ho aprendràs, ja tindràs temps, en veuràs moltes d'obres inacabades. Saps per què? Doncs això és precisament el millor de tot, i és que mai acaben perquè quan noten que ja no són els protagonistes, quan la fama d'antagonista millora cal fer un canvi de papers, passar el guió al del costat i anar a fer d'anotador. Mentra la gent enlluernada pels focus segueix aplaudint. 

divendres, 21 de setembre de 2012

Carta a un núvol

Hola núvol, 
pots escoltar-me?
T'haig d'explicar una història. 
M'escoltaràs oi? M'ho promets? 
Aquí ningú ho fa. Ningú m'etén. 
Només tinc sis anys, però estic a punt de fer-ne set i ja vaig a l'escola dels grans, pero tot i aixó ningú em fa cas. 
No m'agraden els dinars de familia, perquè tothom parla de coses que no entenc, la política, crec que en diuen, i sempre es barallen, mai els agrada res i ningú comparteix opinió amb ningú, sembla que no n'estan gaire contents,...
Diuen que ara tot és molt difícil, que tot és gris, que tenen molta feina, que ja ho entendré. Jo sempre els entendré, pero ells mai m'entenen quan els dic que vull saber de què parlen, o això sembla...
Núvol t'escric a tu perquè  em sento com si visqués amb tu, com en una bombolla, lluny dels altres. Pero crec que ningú pensa en mi. Només tinc sis anys.
Saps núvol és molt trist viure en un món on tot és tan dificil . Però ho és molt més no saber ben bé perquè ho és. Perquè jo difícil només hi trobo les multiplicacions, i no veig res que sigui de color gris, i també tinc deures i segueixo sense entendre res.

dissabte, 1 de setembre de 2012

Somiatruites

Aquest estiu ha estat un estiu diferent, ple d'il·lusions. Ha començat a veure-hi més clar. Però nungú l'entén.
Ella ha decidit coses, entre elles que vol viatjar lluny, molt lluny, per Europa, però li agradaria moltíssim. Sola o acompanyada. Tan li és, no és important, vol parlar Anglès, Francès i Alemany, que per alguna cosa ho està aprenent, vol conèixer gent, i ciutats, fred i calor.
També vol pujar muntanyes, i fer acampades a l'aire lliure. 
Vol fer un tallet del camí de Santiago, perquè sí. Perquè aquest any ho ha vist d'aprop i li ha encantat, quin repte, i aconseguir arribar a la teva meta t'has de sentir...bé no sap ben bé com, per això ho vol experimentar.
També vol tenir una casa per ella sola, quan sigui més gran, és clar, però encara que sigui un piset petit, vol tenir-lo arreglat, a la seva manera, al seu ordre, tot petit, còmode i suficient. No necessita més. 
Vol anar a concerts multitudinaris, perquè sempre li han agradat, d'aquells on hi hagués molta molta gent, i un cantant famós, que es conegui totes les cançons i ballar tota la nit. O concerts de bar, amb guitarra i micròfon.

I sempre li aixafen la truita.Sí, sempre li parlen de diners. Que abans de tot això haurà de treballar, que li falta molts anys, que la cosa està dificil. I què? Potser per alguns és una somiatruites però el que ella vol no té data de caducitat, si no pot ser d'aqui deu anys, serà d'aquí quinze. Potser només és una somiadora que no encaixa on és.