diumenge, 30 de setembre de 2012

Benvinguda al món, Alba.


Hola Alba,
o millor, benvinguda al món.

Has obert els ulls aquí sense manual d'instruccions. Així que si m'ho permets te'n faré cinc cèntims. 


Doncs bé, has obert els ulls al món, on tothom sap moltes coses, però a l'hora de dir on és només sabem dir que és a l'Univers, un indret del quan no sabem res, ni grandària ni origen... Irònic oi? Doncs bé aquesta és una mica la llei que ens regeix. Som tots molt ignorants en realitat. 

Aquest món del que et parlo, aquest món ferit, és com una obra de teatre, hi ha un grup de titelles que es mouen dins l'obra equivocada mentre que la resta de gent se'ls mira admirats i aplaudeixen. És l'art de la paraula Alba, el que diuen, és el que es creu. Ja ho aprendràs, ja tindràs temps, en veuràs moltes d'obres inacabades. Saps per què? Doncs això és precisament el millor de tot, i és que mai acaben perquè quan noten que ja no són els protagonistes, quan la fama d'antagonista millora cal fer un canvi de papers, passar el guió al del costat i anar a fer d'anotador. Mentra la gent enlluernada pels focus segueix aplaudint. 

És així.

És molt difícil sortir d'aquestes obres de teatre una vegada hi ets dins. Pero a vegades cal veure que no tothom vol seure i escoltar, també hi ha qui vol aprendre, i investigar. Però aquest ja és el món de les decisions, i és un món a part, massa complicat, crec que ni en tot el temps que som damunt aquest món som capaços d'entendre. Igual que l'amor, igual que la tristor, que l'enyorança, igual que tots els sentiments, que aprendràs tu sola, perquè a l'escola tampoc ho ensenyen això.

Però saps, Alba, també hi ha indrets i coses meravelloses, i possiblement moltes més de les que qualsevol de nosaltres podem arribar a imaginar, el que passa és que l'ésser humà té tendència a empitjorar les coses, i a veure-les de color negre de seguida que s'emboliquen.

Però saps, veure sortir el sol és fantàstic, i veure com aquest s'amaga ho és encara més, és meravellós banyar-se a la platja, els concerts a l'aire lliure, els petons de bona nit, les abraçades, les rialles. És genial tenir amics, uns pares com els teus, una germana tan guapa com la teva, una familia, algun amor, i una feina quan siguis gran. És extraordinari viatjar, experimentar, descobrir, jugar, imaginar, amagar-se, fer una sopresa a algú que no s'ho espera, pintar una habitació de molts colors, escriure...I escoltar molta música, Alba, no hi ha cosa més màgica que la música, capaç ella de convertir-se en la teva millor amiga, de fer-te companyia quan tiguis por, d'ajudar-te quan et sentis sola, de fer-te plorar o obrir els ulls, de fer-te creure i somiar.

Però gairebé prefereixo que tot això ho descobreixis tu sola, quasi vull que no te les hagi d'enumerar jo totes aquestes coses, sino que siguis tu, qui, d'aquí uns anys en diguis "cosineta, avui he après..." i seré molt i molt feliç.

Petons,

la teva cosina, Emma.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada