divendres, 21 de setembre de 2012

Carta a un núvol

Hola núvol, 
pots escoltar-me?
T'haig d'explicar una història. 
M'escoltaràs oi? M'ho promets? 
Aquí ningú ho fa. Ningú m'etén. 
Només tinc sis anys, però estic a punt de fer-ne set i ja vaig a l'escola dels grans, pero tot i aixó ningú em fa cas. 
No m'agraden els dinars de familia, perquè tothom parla de coses que no entenc, la política, crec que en diuen, i sempre es barallen, mai els agrada res i ningú comparteix opinió amb ningú, sembla que no n'estan gaire contents,...
Diuen que ara tot és molt difícil, que tot és gris, que tenen molta feina, que ja ho entendré. Jo sempre els entendré, pero ells mai m'entenen quan els dic que vull saber de què parlen, o això sembla...
Núvol t'escric a tu perquè  em sento com si visqués amb tu, com en una bombolla, lluny dels altres. Pero crec que ningú pensa en mi. Només tinc sis anys.
Saps núvol és molt trist viure en un món on tot és tan dificil . Però ho és molt més no saber ben bé perquè ho és. Perquè jo difícil només hi trobo les multiplicacions, i no veig res que sigui de color gris, i també tinc deures i segueixo sense entendre res.

Núvol, tu en saps més que jo? Veus alguna cosa des d'aquí dalt que jo no vegi? Hi entens de tot això?
Núvol, tu saps perquè quan pregunto què volen ser de grans les meves cosines em miren, riuen i diuen que sóc molt maco, que ja ho veuran, que ara no hi pensen? 
Jo sí que hi penso, seré astronauta. 
Vull agafar una estrella i posar-la sota el meu llit, perquè em faci llum a les nits fosques.
Però quan ho explico a les meves cosines tornen a riure i em diuen que no entenc res. 
Què hi dius núvol, amic meu? 
M'entens oi. Sí, sé que tu ho fas.



Hola,


sí, sí que t'escolto, 
i jo també t'explicaré alguna cosa.
Tu també m'escoltes oi? M'ho promets? 
Mira, des d'aquí dalt vaig veure-ho molt bé, recordo aquell dinar familiar on vas preguntar què volien ser de grans, així a la babalà, les teves paraules van caure sobre la taula i van vessar-se com la copa de vi negre. Ningú va dir res, alguns sospirs i debats inútils. 
Tu vas seguir, vas dir-los que volies ser astronauta, i els vas explicar lo de l'estrella, i després d'algun somriure i algun comentari ningú et va dir res. Vas marxar i ells van seguir amb les seves discussions d'actualitat sense fi. 
Saps perquè passa tot això? Perquè en saps molt, ningú va saber què dir-te, vas passar-los a davant, i inmersos en els seus somnis aixafats per la politica i l'economia van aixar-te els teus. 




Ho sento, havia de dedicar una entrada a tots aquests nens que ningú entén. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada