divendres, 1 de març de 2013

Històries d'un aeroport.

Des de ben petita li han agradat molt els aeroports, però mai havia anat amb avió.
Hi anava amb el seu pare cada diumenge, els agradava especialment aquest dia perquè l'havien fet seu. No fallaven mai.  Ella no tenia amics, ell no tenia muller, i aquells pasadissos els transportaven a un món diferent. Els agradava entrar en la ment de les persones que carregaven amb pesades maletes i inventar quina era la seva historia. El seu pare li ho havia ensenyat.

Van anar-hi per primera vegada quan ella tenia tres anys, la seva mare va agafar un avió que la va portar als Estats Units, per curar-se deien. Per no tornar mai més, sabia el pare i més tard descobrí la filla. Era un diumenge. Ella sempre preguntava per la mare, "quan tornarà?" i el pare no sabia respondre-li, només la portava a l'aeroport, perquè veiés que hi havia molta més gent que es despedia de qui estimava, que no éren els únics que estàven sols. Els primers mesos només observaven. Ella mai es queixava, li agradava molt. Però poc a poc, amb el temps, va anar-se fent preguntes, que formulava al pare, "què mires?" "on creus que deu anar aquesta senyora amb el gos?" Ell no ho sabia, però imaginava. "Aquesta senyora va a Mònaco, Arlet, n'estic segur, té negocis estranys...i em sembla que l'home que va al seu costat no deu pas ser el seu marit, potser és un xòfer...o un amant!" I poc a poc també Arlet va començar a imaginar les seves històries i amb poc temps va convertir-se en tota una inventora d'històries. Algunes es repetien, hi havia una noia, jove, molt jove, que dos diumenges al mes esperava davant les portes d'arrivades, hi arribava amb un somriure, i marxava igual, encara que la decepció era perceptible. Arlet havia vist tanta gent despedir-se, havia vist moltes llàgrimes, enamorats que es separaven i ploraven, dones de joves soldats que potser no tornarien a veure als seus marits, grups de japonesos que abandonaven la ciutat fent les últimes fotografies, grups d'estudiants que tornaven de passar quinze dies junts i no volien separar-se...imaginava la vida d'aquests enamorats trucant-se, dient-se que s'estimen, i el dia a dia d'aquestes dones, que no sabien si el seu marit era viu o si ja no, (que valentes!!), i aquests japonesos, qui sap el que havien trobat, potser un amor, potser un museu, un quadre, un fil que els mantenia amb un record sempre...Però Arlet preferia un altre tipus d'històries, a ella li agradaven històries amb finals felicos. Odiava les despedides. Per això cada vegada que s'obria la porta de les arribades, a Arlet se li obrien molt els ulls, i el cor, li bategava molt fort. Havia vist grups de gent esperant amics amb pancartes, música, disfresses...havia vist enamorats que s'abraçaven, es feien petons, es deien que s'havien trobat a faltar, noies que volaven en braços dels seus estimats, mentre una mà es colava al pantaló, nois que regalaven rams de roses a les seves estimades...marits que tornaven de la guerra, nens que venien de Perú a visitar al pare, grups d'estudiants que marxaven de viatje, amb cares plenes de felicitat. Li agradava tant aquesta afició a Arlet, que va passar per davant de tot, els diumenges eren seus i del pare, i allò no podia canviar-ho res del món.

Però Arlet no havia vist mai un aeroport buit. A ella li agradaven molt, perquè els havia vist plens de vida i sentiments, amb històries per explicar, amb escenes íntimes, amb intrigues, amb controls de seguretat, amb el pare.  Avui no hi era, de fet, ja no podia sortir de casa. Arlet havia tornat a l'aeroport, com cada diumenge, des de feia divuit anys. Era el que tenia, i el que l'unia al pare, no volia deixar d'anar-hi. Però l'aeroport era fred, el banc on sempre seien era buit. Arlet no volia veure com un avió s'enlairava i s'enduia també al pare, i es perdia entre cotó. Arlet no ho volia, li agradaven els aeroports perquè li recordaven a la mare, i perquè allà es sentia bé, amb el pare i amb ella, no es sentia sola. 

Va passar un setmana, i el pare de Arlet va volar al costat dels avions. En un avió de paper, que navegava entre núvols de cotó. Així va ser com Arlet va veure que aquell lloc no era més que un buit, que calia pujar, ella també en un avió i començar una vida nova, lluny d'allà, de la seva vida. No volia equipatge, perquè no tenia res per emportar-se i volia començar a omplir una maleta lluny d'allà.  Va acostar-se al mostrador, i va demanar a l'hostessa "posi'm si-us plau un bitllet pel pròxim vol que surti"

Al cap de dues hores, Arlet volava rumb a la Terra del Foc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada