dijous, 4 d’abril de 2013

Blanc i gris


Per sort mai no he passat gaire temps en un hospital. No és un lloc que m’agradi massa, per no dir poc (quasi gens). Però fa uns dies vaig anar-hi a passar un matí per voluntat pròpia. Sempre m'han fet mitja por els metges, tots fan cara d’acabar de sortir d’un quiròfan en el que han tret algun òrgan en un pacient, o  de venir a dir-te que t’hauran de treure el queixal del seny, o de comunicar-te que et posaran una vacuna amb una agulla molt gruixuda...I efectivament, quan vaig arribar allà tot seguia igual. Els hospitals són un món blanc i gris. Encara que no anava per aquells passadissos amb la por de que en qualsevol moment algú volgués fer-me alguna prova o dir-me alguna cosa, perquè aquell dia la visita no era per mi, sinó per algú que desitjava que al sortir tingués una mica més de salut, , tant m’era si necessitava una vacuna, una operació o una prova estranya, el que fos, però encara ha de viure molt i molt i ho ha de fer amb la salut al 100%.


La noia del mostrador d’admissions era la típica rància que hi ha en tots els mostradors de la majoria de llocs on (per mala sort) sempre em toca anar. De veritat, crec que si no són ràncies i desagradables suspenen l’entrevista de treball! Uf! Al passadís de la dreta, porta 14. D’acord. El passadís estava buit, és el que passa els dies de festa, la gent no es posa malalta (curiós eh!) i els que ocupaven el passadís no tenien massa ànims per parlar. Però el silenci parlava per si sol. Al obrir-se la porta de la consulta i derivar-nos a una segona visita el cap va començar a donar-me voltes. Però alguna cosa era diferent. El blanc i el gris seguien sent el blanc i el gris de sempre en el que s’intercalava alguna bata verda i algun mocador de colors al cap. El que havia canviat no eren precisament els colors, ja que les persianes seguien sent metàl·liques, com una presó, les taules blanques, les gasses blanques, les lliteres blanques, les receptes blanques, les radiografies grises, les rodes dels llits grises...El que era diferent eren els ulls i les mirades.

Crec que mai havia entès (o ho entenia malament) el verdader significat d’aquell a vegades les mirades parlen o, hi ha paraules que no es senten, sinó que es diuen amb les mirades. Perquè no va ser fins aquell matí a l’hospital que vaig entendre els significats de totes aquestes dites.

En la segona sala, després de milions de passadissos, i ara gira a la dreta i ara a l'esquerra i un mostrador i després dos més, no hi havia cap pacient sol (ni un!) alguns d’ells tenien els familiars fora, que els esperaven, altres familiars esperaven pacientment asseguts en un incòmode tamboret al costat de la butaca en la que es trobava el pacient. Vaig quedar  admirada. Hi havia deu butaques, una de les quals es trobava fora de servei (ai les retallades!). A la primera butaca hi havia una dona amb el seu marit al costat, que li agafava la mà. En la segona hi havia una dona sola, que esmorzava una macedònia amb una pinta deliciosa. En la tercera una noia molt jove amb la seva amiga, a la quarta una dona amb un mocador al cap molt bonic, a la cinquena hi era ella, i jo estava asseguda al tamboret mirant la sala, al seu costat hi havia una mare, amb la seva filla, era la seva primera sessió i s’havia portat una pel·lícula que miraven juntes, a la resta de butaques, més allunyades a mi, hi havia gent gran, alguns llegien revistes, altres parlaven amb les seves parelles. Els canvis eren continus, alguns passaven allà fins a sis hores, altres només una. Aquella sala era molt trista encara que cada butaca desbordés afecte, el gris i blanc de taules, finestres i tovalloles era horrible. Em marejava només de passar-hi gaire estona.

Però em va agradar la complicitat que hi havia en cada butaca. Les mirades.

Allà dins, asseguts era irrellevant el blanc del terra les butaques i les lliteres perque encara que els passadissos siguin freds, no hi hagi cap flor, ni colors, és reconfortant veure que en aquella peita sala de l'hospital, es covia l'esperança en quantitats industrials. Perquè una lluita sense confiança i esperança, és una lluita perduda. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada