diumenge, 1 de setembre de 2013

Absent per sempre

Com una flama d'una espelma que s'apaga amb la brisa del vespre. Com una foguera a la fresca que s’apaga perquè plou. Com una tènue llum que s'apaga.
La mort.
Que freda, dura i cruel. Ho arranca tot. I s’ho queda. A canvi et deixa amb aquesta fredor. Per què amb aquesta absència fa més fred. I ens sentim una mica més sols i perduts. Aquestes llàgrimes que cauen al pensar en tot el que hem passat, tot el que hem viscut i el que ens quedava per viure.
I si bé creiem que el més fred són els primers dies: ens equivoquem, perquè no hi ha sentiment més gèlid que veure una cadira buida a taula, un raspall de dents que no es farà servir mai més, unes sabates noves que mai envelliran. I una veu i una olor que mai més sentirem i l’escalfor dels petons que ens feies. 
Però si una cosa ens deixa la mort, són els records; aquests records que no pot treure’ns ningú, que guardem ben endins nostre i que perduraran. Perquè encara que no podrem veure't, mirant de reüll aquests records veure'm la força que ens envies, dia rere dia, per continuar i aconseguir reptes perquè encara que no puguis felicitar-me per tot allò que hagi aconseguit amb molt esforç i dedicació sé que et sentiràs molt orgullosa de mi, i de nosaltres, com has fet sempre. Amb les ganes, el somriure i la il·lusió amb la que tu t'aixecaves cada dia, i que sabies transmetre a tothom.

 T'estimo molt àvia, i et trobo a faltar...

1 comentari:

  1. Ànims Emma.... pensem que la seva energia perdurarà per sempre. Un ptonet!

    ResponElimina