diumenge, 19 d’octubre de 2014

A vegades, és molt senzill.

El post d'aquesta setmana és d'aquests que venen carregats de fotografies. I també és un post molt senzill. Perquè a vegades tot és molt complicat i necessitem desconnectar. I a vegades necessitem deixar de mirar cap a fora i escoltar-nos a nosaltres mateixos. I necessitem tranquil·litat, somriure i aturar-ho tot un moment. I és més senzill del que pensem. Ho és tant com...

...asseure's un dia davant el mar a escoltar les onades

dimecres, 8 d’octubre de 2014

Ha trobat a faltar.

Ha trobat a faltar la lluna, les nits de dies grisos. Ha trobat a faltar un jersei gruixut, un dia fred. També ha trobat a faltar un paper quan tenia una idea. I un balcó on seure a llegir una tarda, en una casa petita d'una gran (i horrible) ciutat. Ha trobat a faltar plats i cadires a taula, a l'últim dinar familiar. També un banc on seure a mirar el mar des d'un acantilat. I ha trobat a faltar un sopar al bar amb els seus amics, que viuen lluny.

Ha trobat a faltar una despedida, abans de marxar. Ha trobat a faltar persones, que el temps i el destí van endur-se'li. Ha trobat a faltar unes mans, que li acariciéssin el cabell, abans de dormir. Ha trobat a faltar llibres i històries on perdre's, quan no tenia ganes de res més. Ha trobat a faltar un armari ple de roba, quan volia canviar. Ha trobat a faltar el mitjó verd, que ahir va quedar-se a la rentadora. Ha trobat a faltar dos bitllets d'avió per escapar. Ha trobat a faltar cançons, que sonen en el moment i lloc indicat i la fan feliç. Ha trobat a faltar llàgrimes que mai han sortit i petons que mai ha fet. Però per sobre totes les coses ha trobat a faltar el seu somriure.

Aquell que va perdre quan el món va tornar-se de color gris. Aquell somriure tant càlid, tant bonic, tant seu.