dijous, 14 de gener de 2016

el cel estrellat de nit, el bosc sagrat de dia

Sovint al estar davant una obra d'art que trenca tots els esquemes artístics sento màgia. Quan mirem una obra d'art ens deixem seduir o conquistar per ella. Deixem que ens parli i ens transmeti. Per això sovint davant obres meravelloses se'ns eriça el pèl, se'ns posa la pell de gallina, quedem en el més absolut silenci o exclamem un petit oh. Després d'aquest instant d'impacte reaccionem i comencem a analitzar. Llum, colors, autor, composició, significat, m'agrada, no m'agrada, etc. 

L'entrada a la Sagrada Família va ser un d'aquests moments que et deixen sense paraules. Era 30 de Desembre, l'any estava a punt d'acabar però 2015 s'havia guardat un as a la butxaca. Fins al final em sorprendria. I ho va aconseguir. A les darreres llums del dia vam entrar a la basílica, sonava l'orgue i algú cantava, la llum taronjada del capvespre s'escolava pels vitralls de la nau central, entre melodies de la barana del primer pis. Un bosc d'arbres separa les naus laterals i la nau central. Una nit estrellada ens obre el cel. Hi havia molta gent, però poca es fixava en el moment únic que estàvem vivint. Que bonic. Després de cinc generacions treballant en aquest temple, la màgia vola per si sola al seu interior.
Més enllà dels aspectes arquitectònics i teòrics, la Sagrada Família sedueix en llum, color i música. Antoni Gaudí ens deia "el color és vida". I, efectivament que ho és.  







No és veritat que sembla que s'uneixin la Terra amb el Cel?
Antoni Gaudí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada